Encara que no ho sembli, el festival de teatre més important de Barcelona va néixer en clau de símbol contracultural. “Aquell Grec del 76”, com el definiria Joan de Sagarra, va ser bastit per i des de l’alternativa, en un estatut de cooperativa d’actors i directors que es van atrevir a declarar-lo com un espai “al servei del poble”, una aposta arriscada i valenta per a un temps de canvi i de redefinició. Qualsevol greuge comparatiu amb l’actualitat és, sens dubte, assumible.
Poc queda ja d’aquell esperit inicial, el Festival Grec dels orígens va passar per la centrifugadora dels anys vuitanta. L’Ajuntament va fer-se’n càrrec per “dignificar-lo” i, com a resultat, la cosa va acabar amb esperit de funcionari i una certa grogor de rutina que acostuma a minvar —o a agegantar-se— en funció de la creativitat o l’oportunisme del director de torn. Ramon Simó, l’actual responsable, programa per al juliol el seu quart Grec, etapa que va començar amb el poc materialitzat repte d’obrir el festival a la ciutat. Enfrontar-se a la realitat és moure els fils d’un telar que grinyola. Més enllà d’un elitisme necessari (Barcelona necessita ser estació prioritària del teatre internacional), potser prescindint d’un munt d’innecessàries estrenes convencionals, la clau del canvi podria passar pel retorn als orígens, un teatre de substitució dels vells criteris, de la mandra acomodatícia, els creadors més arriscats i captivadors que en aquesta edició se situen en els marges més ocults del programa principal.
Com a exemples, Xavi Bovés (Cosas que se olvidan fácilmente, Mercat de les Flors entre el 3 i el 26 de juliol) o el cicle de l’Antic Teatre (amb Los Torreznos, Ernesto Collado, Txalo Toloza,…), o l’Hiroshima amb l’homenatge a Lorca de Pep Tosar (16 al 19 de juliol), raons totes elles per pensar en el Festival Grec com alguna cosa més que l’arrossegada estival de la temporada.
