Cal que ressenyem la novetat fonamental de la primavera escènica barcelonina: finalment algú es decideix a agafar el bou per les banyes d’allò realment alternatiu. Parlem de l’esclat Hiroshima, la nova sala teatral del carrer Vila i Vilà 67 (Poble Sec) que promet ser el símbol de la reconstrucció d’un llenguatge arriscat i d’un compromís formal fins ara foragitat d’una ciutat que es creu moderna.Fins ara, l’Antic Teatre parava les bufetades del continuat suport al treball de les companyies més arriscades, més incòmodes, més sorprenents
Perquè —no ens enganyem— Barcelona pràcticament no té sales amb una programació regular “alternativa”, pensada i buscada. Gaudim de molts espais consagrats a les arts escèniques, d’acord, però que en essència programen muntatges formalment tan clàssics com els de les sales comercials on, de tant en tant, fan el salt. I ja està bé que això sigui així, però on fiquem la gent que investiga, que innova, que posa la cara?
Fins ara, visible entre d’altres contribucions aïllades i festivals puntuals, l’Antic Teatre parava les bufetades del continuat suport al treball de les companyies més arriscades, més incòmodes, més sorprenents. Des dels enyorats Radicals del Teatre Lliure i després de la fallida del Festival NEO ningú havia afegit més mitjans a la tasca. Per això trempa Hiroshima, perquè des de l’àmbit privat posen el focus en la baula més feble de la creació, que és la més necessària i que, a més, acostuma a donar insospitats fruits sucosos.
Exemple d’això, la peça Constructivo de l’imprevisible duo format per Ernesto Collado i Piero Steiner, una creació farcida d’humor que ens convida a qüestionar el sentit últim de la necessitat de construir, de la voluntat de permanència de l’ésser humà, cabòries oportunes en aquests temps post-boom del totxo. Fins el 16 de maig a la novíssima Hiroshima.
