Sense acabar d’estar curats del monòton ensopiment que va senyorejar la cartellera teatral quasi tota la temporada passada, arriba setembre i les sales de Barcelona aixequen de nou els telons amb els grans propòsits de sempre i poc marge per a la sorpresa.
Partim de la idea que les flors més maques ens les trobarem per sorpresa arraconades als marges del camí traçat. En tot cas, a tall de prescripció global sobre les fites a tenir presents per a la rentrée escènica, cal destacar el retorn d’un imprescindible Carles Santos i la immersió d’Àlex Rigoa en el deliri lorquià de El Público, ambdós al TNC de Xavier Albertí, equipament que agafa l’estela dels creadors més inquiets en el que suposa un canvi de cartes amb el Teatre Lliure de Lluís Pasqual. x Shakespeare com a vaixell insígnia.
Deixant de banda el material que ens portaran els grans gegants del pressupost públic, les sales petites de la bona confitura buscaran prendre l’alternativa amb iniciatives com el cicle Companyies en Xarxa del Tantarantana, l’oportunitat de veure el treball de companyies de la resta de l’Estat, exercici tan saludable com poc practicat en la resclosida escena barcelonina.
Per altra banda, el director i dramaturg Joan Yago, expert en subtils ficades-de-dit-a-l’ull, serà una de les signatures protagonistes del setembre. La seva companyia, La Calòrica, recupera l’oportuna sàtira de 2012 L’Editto Bulgaro (Círcol Maldà fins el 6 de setembre), una puntada de peu als ous podrits de l’era Berlusconi. També es reposa a la Beckett un altre treball de la companyia Bluf (fins l’11 d’octubre), a més d’un muntatge que Yago prepara per a La Seca, Aneboda (també fins l’11 d’octubre), una reflexió sobre la infelicitat a partir d’un moble d’Ikea. Qui dóna més?
