De vell a nou. Si en llegir aquesta frase encara no ha passat el dia 11 de novembre, un bon consell que m’aventuraria a donar és el de comprar una entrada –si encara en queden– per veure Els Jocs Florals de Canprosa al Teatre Nacional. Si explico que parlem d’un musical basat en un text de Santiago Rusiñol tal vegada la proposta no us sedueixi. Però espereu una mica. Estrenada el 1902, l’obra va causar un escàndol perquè parodiava alguns dels tics del catalanisme més ranci. 116 anys després s’hi han afegit cançons de la tradició popular de casa nostra i s’hi han barrejat tota mena d’influències –des del sainet fins al teatre més modern centreeuropeu–. El resultat és el producte que necessitem: una divertida farsa sobre la Catalunya literària del pas del segle XIX al XX, incloent-hi els seus trets més parodiables, que arriben fins avui. Glòria, per a qui aconsegueixi fer el mateix amb l’actualitat tèrbola dels nostres dies de Procés i llàgrimes.
De joves per a tothom. Al setembre ens va deixar la Sala Muntaner, un escenari que ens va regalar grans moments i obres però que, tal i com passa amb altres espais de la ciutat, ens costava de diferenciar el seu segell particular. Per altra banda, després d’una crisi que a punt va estar de costar-li la baixada definitiva de la persiana –rescat de l’Ajuntament per entremig– el Tantarantana intenta amb més forces que mai apostar per una línia ben definida, una personalitat pròpia. Després dels bons fruits d’iniciatives com El Cicló que apostava pel talent jove més fresc, han decidit posar tota la carn a la graella. El futur del nostre teatre s’escriu ara a muntatges com Masticar hielo, una “versió canyera”, diuen, de Qui té por de Virginia Woolf que signa Marc Ribera. Aquesta també acaba el dia 11. Se’ns gira feina.
