Com en La tempesta de Shakespeare, 2017 ha començat amb un fort vent i una nau a la deriva que acaba d’encallar, i no a l’illa de Pròsper precisament sinó a les mans de l’Ajuntament. El passat 11 de gener el tinent d’alcaldia d’Empresa, Cultura i Innovació (quin aiguabarreig!), Jaume Collboni, va anunciar la compra del Teatre Tantarantana per 1,3 milions d’euros. La intenció del consistori és transformar l’espai, amb les seves dues sales, en una nova fàbrica de creació, és a dir, una dotació amb diners públics que gestionen mans privades.
Actualment tenim a Barcelona deu fàbriques de creació, de les quals quatre són espais escènics (la Beckett, la Seca-Espai Brossa, el Graner i la Caldera). Afegim més de mitja dotzena de sales i teatres de titularitat municipal o participats pel consistori, i ens sorgeix un panorama d’exhibició que es pot considerar qualsevol cosa menys independent. És cert que la fórmula —sobre el paper i amb un pessic d’utòpica transparència— pot funcionar i, de fet, en molts casos dóna fruits si els minsos pressupostos ho permeten. Ara bé, multiplicar l’esquema suposa la cronificació del paternalisme de les polítiques culturals a Barcelona, un panorama que tanca la porta a qualsevol altre model més espontani i talla el rec de bona part del teixit creatiu, que comença a protestar per la situació de precarietat que imposa l’entramat pseudopúblic.
Deixar caure un teatre hauria estat una notícia bomba amb conseqüències polítiques, és evident. Rescatant-lo es corre el perill d’implantar unes pautes gastades que res tenen a veure amb les necessitats del sector. De moment, mentre es decideix per concurs la gestió del seu futur, podem passar pel Tantarantana per veure la reposició de Mars Joan de Roc Esquius (de l’1 al 26 de febrer), una comèdia que ens parla de la voluntat de viatjar a Mart. Viatges, poc o molt, ambiciosos, d’això va la cosa.
