En el seu característic to incendiari Artaud va deixar escrit que “viure no és altra cosa que cremar-se en preguntes”, seguit d’aquella màxima tan cèlebre: “No concebo l’obra al marge de la vida”. Es tracta de reflexions que, com la resta d’ensenyances del creador del teatre de crueltat, no han tingut massa empremta al llarg de l’ortodoxa història del teatre català. La cita, però, ve al cas de la presentació d’un incòmode creador que visitarà els escenaris catalans durant el mes d’abril, Milo Rau.
Cremar-se en preguntes és una bona definició per a un teatre gens plaent, que cou sense guarir, que satura la percepció fins a estripar la nostra consciència d’espectadors benpensants. Sense concessions a la satisfacció idiotitzant del curt termini, les creacions del també periodista suís deixen un solatge que acabem de pair dies o setmanes després de la representació. Obra i vida, ficció i realitat, coordenades barrejades d’una forma de representació que ens bufeteja amb la nostra pròpia mà. Teatre documental? Realitat performativa? En aquest cas les etiquetes importen poc.
A Hate Radio (Festival Grec, 2013) va reconstruir les emissions comercials ruandeses que actuaven com a crida al genocidi tutsi; a Civil Wars (Grec, 2015) va cosir un mapa d’Europa en descomposició a partir d’anècdotes aparentment inconnexes d’un grup d’actors; a Mitleid (Temporada Alta, 2016) desmuntava la hipocresia moral d’Occident amb un qüestionament de la beateria apedaçadora que les ONG practiquen als conflictes africans. Quasi res!
Five Easy Pieces farà parada al Teatre Lliure del 13 al 15 d’abril, l’acompanya la polèmica. En aquest cas la pirueta implica utilitzar nens per explicar les misèries dels adults, en concret el periple del pederasta i assassí Marc Dutroux, biografia narrada en paral·lel a la història de Bèlgica. Sal a la ferida, un cop més, cremar-nos en les preguntes que la vida no és capaç de respondre.
