To be, or not to be – that is the question. Sí, resulta un tòpic obrir un article de tema teatral amb el tan suat lament de Hamlet. Em perdonareu l’atreviment però si al final de l’article conveniu que escau hauré triomfat. Ser o no ser, i em refereixo a la lesiva indefinició conceptual dels nostres espais d’exhibició escènica.
En oposició a la tendència habitual de la resta del món, la majoria de sales de la ciutat són tan polivalents a nivell conceptual que són susceptibles d’acollir qualsevol espectacle si aquest, és clar, aconsegueix un bon rendiment de taquillaSer alternatius o comercials, innovadors o clàssics, revolucionaris o conservadors; un cop presentades a bombo i plateret les temporades de les principals sales i equipaments de la ciutat sembla que els programadors corresponents declamin desorientats davant la calavera del vell Yorik, i busquen un catch-all party identificador capaç d’omplir butaques costi el que costi.
És així. En oposició a la tendència habitual de la resta del món, la majoria de sales de la ciutat són tan polivalents a nivell conceptual que són susceptibles d’acollir qualsevol espectacle si aquest, és clar, aconsegueix un bon rendiment de taquilla. S’acostuma a parlar de qualitat, risc, compromís i altres paraules buidades de contingut a força d’anys de línies artístiques difuses. En la pràctica, qualsevol tipus de teatre, creador o gènere pot saltar d’un teatre a l’altre perquè en essència tots programen el mateix, i ja sabem que qui molt abraça poc estreny.
Com a conseqüència directa, espectacles sensacionals acaben fent fallida perquè determinat públic d’un espai —acostumat als comèdiadrames— rebutja de forma comprensible certes propostes formalment més complexes.
No falta l’exemple de creadors que després de punxar a sales tutti frutti acaben exhaurint entrades quan són programats per les poques de la ciutat amb línia artística definida (a saber, són la Hiroshima, Antic Teatre, Flyhard si voleu i poc més). Si la indefinició crea fantasmes, en teatre tenen forma d’espectadors desorientats. Ser o no ser, davant la falta de públic prendre partit o tancar, sortides versemblants que alguns ja comencen a fer seves.
