Vermell. Primera columna del 2019 i comencem amb semàfor d’alarma. Amb prou feines se n’ha parlat, com acostuma a passar en aquests casos. Ha desaparegut la revista Godot BCN que des d’octubre de 2017 retratava, sobretot, l’escena catalana. Un projecte breu, un tancament que torna a exemplificar no només els mals endèmics de la premsa en general –i el mitjà escrit en particular–, sinó també les febleses d’un sector cultural –i l’escènic en concret– que no és capaç de sumar esforços per donar suport a iniciatives que treballen en favor de tots.
Groc. De fora vindran… i ens passaran la mà per la cara. La queixa ve de lluny, la impossibilitat d’establir un circuit d’exhibició a Barcelona que aixoplugui propostes que pel seu llenguatge innovador no entren ni a les sales comercials ni tampoc –i això és més greu– a les programacions dels teatres públics en la mesura que mereixen. Ara la Xarxa Transversal, que agrupa dotacions de deu ciutats mitjanes de Catalunya, ha posat en marxa el projecte Noves Escenes, un cicle destinat a exhibir al llarg de l’any companyies i creadors imprescindibles com Agrupación Señor Serrano, La Conquesta del Pol Sud, Xavier Bobés i Iván Morales, que actuaran a ciutats com Figueres, Girona, Granollers i Manresa quan amb prou feines els veiem aquí a la capi. Toca agafar cotxe o tren.
Verd. Tenim l’oportunitat de veure al Teatre Lliure els dies 22 i 23 de febrer Die 120 Tage von Sodom, l’última genialitat del tòtem del teatre europeu Milo Rau. Hi veurem una adaptació escènica del film de Pasolini més polèmic, interpretat per actors discapacitats. No es tracta d’una provocació gratuïta, l’espectacle posa en evidència la hipocresia de la societat Suïssa –que podria ser la nostra– on s’exerceix una violència sistèmica contra qui no segueix la norma, contra els més febles. Teatre contra impassibles.
