Maig, el mes de les flors, un desplegament de diversitat i colors que s’escampa per parcs i marges però que no arriba al teatre. La raó? El sol no escalfa suficientment, o el substrat no és prou fèrtil, o no plou quan toca. El cas és que enfilem ja la part final de la temporada i –a falta d’un Festival Grec amb previsible oratge propici– la cartellera de Barcelona i els seus grans centres de producció no han tingut la collita esperada. Ben poques flors per a ensumar.
El color gris. Entre repeticions, les cares de sempre, inversions faraòniques per veure més del mateix, poques propostes de fora i un to monocrom en les estètiques i els modes de representació, arriba l’estiu i ens agafen ganes de pegar a fugir a veure coses diferents per qualsevol dels festivals d’estiu que munten amb ambició i rigor nord enllà.
Algunes llavors, ben inesperades, van donar cert fruit. El Festival Sâlmon, per descomptat. O petites plantes aixecades amb abnegació i sense el suport de grans estructures com el Rebota rebota y en tu cara explota, d’Agnès Mateus i Quim Tarrida; Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, de Sílvia Ferrando i la jove companyia José y sus hermanas; o el més recent Hàbitat (doble penetració) de Roger Torns.
Maig florirà, com quasi sempre passa en aquesta ciutat, als llocs més impensats. A la Pedrera, el consolidat cicle Noves Escenes ens regalarà un potent cartell format per Cris Blanco, Guillem Mont de Palol i Jorge Dutor (10 de maig), Roger Bernat (17 de maig), Col·lectiu VVAA (24 de maig) i Alejandro Curiel (31 de maig). També tenim moltes esperances dipositades en el Temps salvatge de Josep Maria Miró al TNC (estrena 10 de maig), perquè ens agrada veure com la Sala Gran serveix per abonar el talent dels dramaturgs de casa.
