Rei mort, visca el rei. Si pràcticament no recordem res de la temporada passada és perquè el seu regnat va passar sense pena ni glòria. Per sort, cada setembre renovem els vots de confiança en la partida teatral. Amb les cartes sobre la taula, comptem sotes, cavalls i reis suficients per anotar-nos bons triomfs. Que comenci l’espectacle.
De fora vindran. Barcelona recupera de forma tímida la presència de programació internacional. El Lliure, lluny de la quota forana d’altres èpoques, comptarà amb la referencial presència de Jan Lauwers i la Needcompany que presenten un text inèdit de John Cassavetes, Begin the Beguine (del 23 al 25 de gener). També al Lliure puntua Fabrice Murgia, autor europeu del moment que arriba amb l’adaptació de la peça La tristeza de los ogros (del 7 al 25 de febrer) que ja vam veure en la versió original al Temporada Alta.
D’anada i tornada. Teníem ganes de tornar a veure Calixto Bieito a la ciutat que un dia va ser la seva base d’operacions. Hi regressa amb Obabakoak (Lliure, del 25 al 29 d’octubre), adaptació de la famosa novel·la de Bernardo Atxaga. I al TNC, dos autors de casa nostra seran protagonistes. Lluïsa Cunillé torna a primera plana per partida doble, puja a escena Islàndia (del 5 d’octubre fins el 5 de novembre) i un nou muntatge d’un dels seus texts de referència, Après moi, le déluge (del 26 d’octubre al 29 de novembre). Josep Maria Miró assumeix el repte de la Sala Gran amb Temps salvatge (del 10 de maig al 17 de juny de 2018). L’altre Miró, Pau, tornarà a aliar-se amb Lluís Homar per mirar de repetir l’èxit de Terra Baixa, aquest cop amb l’adaptació de Cyrano de Bergerac (del 15 al 30 de desembre) al Teatre Borràs.
L’aperitiu. Per obrir gana, podeu recuperar un plat imprescindible, Acorar (del 6 al 10 de setembre a La Seca), un viatge a la Mallorca més ancestral, un registre d’històries i paraules que conserven l’essència de la cultura compatida. Tot un as a la màniga.
