8 de març. Quan llegiu aquestes línies estarem pels volts d’una data que tornarà a posar en funcionament tots els engranatges de la revolució social més important dels nostres dies, la feminista, destinada a escombrar el desigual repartiment del poder del nostre planeta, una onada que també arrasa el teatre amb la mateixa velocitat —o lentitud— que a la resta de la societat.
Percentatges reveladors. El col·lectiu Dona’m Escena denunciava que la temporada 2017-2018 només hi havia un 12% de creadores al Teatre Lliure. Només ha passat un parell d’anys i ja són molts els festivals i teatres que miren de treballar amb un cert grau d’equilibri. La paraula paritat ha vingut per quedar-se, encara que a molts se’ls ennuega com un pinyol.
Canvi. El concurs del Lliure l’ha guanyat un home, Juan Carlos Martel, amb un ambiciós programa sota el braç. Després de la gran crisi patida per l’entitat, amb dimissió de Lluís Pasqual pel mig, les paraules per superar-la són “canvi radical”, un teatre que “articularà la programació en funció de les necessitats socials i culturals de la ciutat”, que aposta per la “transparència” –s’hi publicaran els comptes anuals i les retribucions–, i que per descomptat serà paritari “almenys del 50%”. Benvingut sigui el canvi.
Destil·lat. Dos homes més, el dramaturg Jordi Casanovas i el director Pere Riera, que a La Villarroel tenen en cartell La dansa de la venjança fins al 17 de març. Ens parla d’una terrible separació, dibuixada amb traç abrupte però reveladora i punyent quan es tracta de retratar el masclisme psicològic, menys mediàtic però més present. Laia Marull a Pablo Derqui: “Converteixes l’agressivitat i l’odi en paraules (…) Tens l’habilitat de destil·lar la violència fins a aconseguir que ja no sembli violència. Una violència destil·lada”. 8 de març, també, jornada de reflexió.
