Els vents de canvi a Barcelona, que alguns auguraven huracanats, no passen d’un ponent primaveral i sense pluja. Encara no fa un any del canvi de govern a l’Ajuntament i tot just comencem a pensar què volem fer amb les institucions culturals. S’han succeït debats públics per pensar un model de festival Grec o, fins i tot, un futur millor per al Mercat de les Flors. Caldrà esperar i, amb una mica de sort, consensuar.
La democratització de les nostres institucions culturals és un debat pendent. Hi ha, per una banda, el tema obvi de l’elecció dels càrrecs. Cal recordar que algunes butaques —Grec, sense anar més lluny— es van omplir a dit. Altres es van guanyar a través de concursos previsiblement transparents o per mitjà de les decisions de patronats que més aviat semblen una fosca lògia maçònica i no pas un organisme que decideix on es fiquen les garrofes de tots. I després trobem també l’estrany cas dels equipaments públics que gestionen mans privades. Qui desfà ara la troca?
I atès que maig és mesada florida, passem pel Mercat de les Flors. El projecte concursat del seu director, Francesc Casadesús, arriba al seu final. En tot aquest temps el teatre s’ha consolidat com la casa gran de les arts del moviment en el sentit més ampli del terme, amb apostes transversals, creació de nous públics i retorn social. A hores d’ara, ningú sap què en serà de les fites obtingudes, per això cal aprofitar el remarcable present mentre duri. Si en voleu exemples, passeu pel cicle Ciutat Flamenco, per espectacles com Fla.co.men d’Israel Galván (20 i 21 de maig), artista covat al caliu d’un Mercat de les Flors que tanca una etapa extraordinària i s’abisma en la incertesa d’un futur encara amb peus de fang. Però, qui té por dels canvis?
