Les intencions. Quan s’aixeca el teló dels discursos institucionals, quan els gestors tracen ambiciosos objectius a llarg termini, quan el teatre català s’asseu al divan dels traumes pendents, sempre cobra forma un mantra recurrent, la internacionalització, el desig de les nostres arts escèniques de ser rellevants en el mapa transfronterer. El nou director del Festival Grec, Francesc Casadesús, acaba de presentar el seu programa per a les pròximes temporades, un pla que intentarà generar un context d’intercanvi amb altres festivals, bitllets d’anada i tornada per a una mostra que mai ha pogut transcendir el context local. Ho aconseguirà? Tant de bo!
Els fets. Kamchàtka, El Conde de Torrefiel, l’Agrupación Señor Serrano; a molts de vosaltres els noms d’aquestes companyies no us diuen pràcticament res. És normal, amb prou feines han pogut estrenar els seus darrers espectacles a Barcelona, la seva ciutat de residència. Alguns tendiran a pensar, clar, a ningú no l’interessa el que fan. Llavors, com s’explica que treballin sense descans a tota mena de festivals internacionals i que guanyen premis quan els principals centres de producció públics d’aquí ni els programen ni els ajuden a l’hora de crear els seus nous espectacles? Volem ser internacionals però les companyies que més interessen fora estan condemnades a viure al marge dels focus. No ho entenc.
Exportem? Dos noms més, Ernesto Collado i Quim Giron. El primer atresora una trajectòria fecunda d’espectacles amb infinites lectures. El segon sacseja l’anomenat circ contemporani amb altes dosis d’imaginació i exploració dels límits. Ambdós formaran part de les produccions del cicle Noves Escenes de Fundació Catalunya – La Pedrera, estrenaran Landscape (10 de maig) i Fang (31 de maig), respectivament, a la Pedrera. Aplaudim la tria. Més aplaudiments per al suport a la creació arriscada, exportable i necessària. Mentrestant, què fan els centres públics amb els nostres diners?
