La paciència que s’acaba. Un dels temes del mes: Ernesto Collado, un dels creadors més imprescindibles i originals del nostre panorama teatral, plega. Tot just parlava amb ell per telèfon una setmana abans que fes pública la seva marxa dels escenaris. Deixant patent el seu desencant, amb el seu característic parlar atropellat, es queixava: “Anem molt malament, hi ha un buit creatiu. No parlo d’institucions. Som nosaltres els artistes que negligim la nostra feina. No hi ha un sentiment de responsabilitat real. L’artista ha de tenir alguna cosa a explicar. Necessitem que algú digui alguna cosa, si us plau! Que hi hagi acció! (…) Parlo d’un rigor i una autoexigència que no existeix (…) Falta un convenciment, una força de voler arribar a la gent. Es fan espectacles per als quatre amiguets de sempre que venen a veure’ns. Això no em genera cap satisfacció”.
Landscape, el seu darrer espectacle, vist ara en perspectiva de comiat cobra nous significats. Collado presentava un automenatge a la seva manera de veure el món, als trets narratius del seu personatge. També a la seva gent, la família que li ha donat suport tots aquests anys, que pujava a l’escenari per veure les coses com ell les presenta.
Fins quan dura la paciència? Com Collado, altres creadors inquiets de la nostra escena viuen als marges del sistema i continuen empenyent gràcies a un exercici flagrant de fe. Em reitero amb l’exemple de la companyia Kamchàtka que, passats tres anys de l’estrena de l’imprescindible Fugit, finalment el podran mostrar a la seva ciutat. Serà al Festival Grec els dies 26 i 27. Un viatge al cor del sentiment de les persones que es troben en trànsit cap a una vida millor. Cal viure’l. Qui sap fins a quan resistirà aquesta companyia amb tantes coses a dir i, no obstant això, condemnada a viure apartada dels centres públics de producció.
