Clàssic. Si el teatre és un mirall de la realitat –comencem amb un tòpic– la cartellera és l’aparador en què exhibidors i públic juguen a cartes. Uns reparteixen la mà, els altres fan tria. Res no és gratuït ni arbitrari. A partir del 14 de desembre, la Compañía Nacional de Teatro Clásico s’instal·larà al Teatre Nacional de Catalunya, un metafòric embarbussament de nacionalitzacions molt en sintonia amb els temps que corren. Seria una bona ocasió per a preguntar-nos per què és tan estrany veure a Barcelona textos, muntatges i companyies que treballin la factura clàssica en castellà. Shakespeare sí, Lope de Vega no. Per cert, l’obra serà El perro del hortelano que si recordeu “ni come ni deja comer”. Més metàfores.
Contemporani. La realitat mediàtica, com la teatral, tampoc no és gratuïta ni espontània. Per això el cas 4F va costar tant de fer sortir a la llum. Per si no ho sabeu, es tracta d’un fosc episodi policial i judicial que va terminar amb la mort de Patricia Heras. El cas mai no hauria passat a primera plana de no ser per “l’anormal” èxit del documental Ciutat morta de Xavier Artigas i Xapo Ortega que tantes portes va obrir. També per l’aportació destacada de la directora Lali Álvarez i la companyia LAPùBLICA que amb el seu muntatge teatral Barcelona (contra la pared) tracta uns fets encara no prou denunciats. El muntatge, per sort de tots, torna a l’Antic Teatre del 6 al 23 de desembre. Cal veure’l, cal gaudir-lo com una de les poques opcions de catarsi col·lectiva enfront del context que ens ha tocat viure com a barcelonins. Compromís que reflecteix una altra realitat possible —social i teatral— que ens ajuda a copsar que les coses quasi mai són com ens les pinten.
