El bon temps. Ja us heu adonat, oi? Disculpeu si us explico una dèria personal. Quan arribem cap al final de la temporada teatral (juny-juliol), cada capvespre l’última cosa que em ve de gust és tancar-me entre les quatre parets d’un teatre. El clima tan benigne convida a gaudir de la vida a l’exterior. Aquest tresor, tan propi de la nostra cultura mediterrània, s’hauria d’aprofitar més. Per què no ho fem?
Art a l’aire lliure. Entre la mort de Franco i els Jocs Olímpics del 92, Catalunya va viure una explosió de teatre al carrer sense precedents. Companyies com Comediants i una munió d’imitadors van agafar el camí de recuperar les tradicions pròpies mitjançant la festa. La Fura dels Baus va portar al límit la teatralitat física i el rol de l’espectador. Formacions com La Cubana o performers com Albert Vidal van demostrar que el teatre ho és tot, i no només el que passa entre quatre parets després de pagar una entrada. La institucionalització elitista, el retorn al monopoli formal de l’autor dramàtic i la mercantilització de les arts escèniques van acabar amb tota aquesta singularitat. La idea d’un teatre a l’espai públic, on artistes i ciutadania es trobin sense quasi intermediaris, es va apaivagar fins a transformar-se en residual.
Sortim al carrer? A Barcelona l’espai públic es pot inundar de terrasses però no d’arts. Tret d’ocasions puntuals com les festes de la Mercè, el teatre no té cabuda en l’indret de convivència per excel·lència, el carrer. Per sort hi ha iniciatives que recuperen altres espais socialització perduts, els terrats de Terrats en Cultura, per exemple (funcions 16 i 18 de juny i 14, 15 i 28 de juliol). També el festival Píndoles ens proposa, entre el 9 i l’11 de juny, funcions de microteatre a diversos espais, alguns exteriors. S’agraeix molt un canvi d’aires per trencar amb la rutina.
