El debat es focalitza en el repartiment dels calés: qui, com i per què?No descobriré ara el pastís si mencione l’estreta relació que existeix entre el teatre i la subvenció. De fet, la primera i quasi única classificació de les sales de la ciutat ens ve donada per com li plouen els diners. Els teatres públics representa que viuen gràcies a les subvencions, però no podem anomenar-los subvencionats perquè les sales titllades d’alternatives i, fins i tot, les iniciatives privades també xuclen de la mamella. Sense qüestionar el nostre dret inalienable a la cultura i, en conseqüència, l’existència de suports institucionals, el debat es focalitza en el repartiment dels calés: qui, com i per què?
El Teatre Lliure és un dels teatres públics de la ciutat. Lluís Pasqual, el seu director triat en el comitè participat per les institucions que posen els pinyols, encarrega muntatges a dit amb un gust quasi sempre exquisit. Trobarem qui recrimini la concepció del fet artístic com una dictadura dels directors, per contra, hi ha qui defensarà que el públic vota cada dia omplint el teatre, i vaja si l’omple. Per filar més prim, Pasqual decideix obrir l’Espai Lliure a un grup petit de creadors joves perquè parlin dels diners i, ai las, sempre toparem qui es queixe de no haver estat l’escollit receptor de la pasta del Lliure.
[quote align=»left»]Entre el 4 i el 21 de juny es presenta el darrer capítol“Tot per diners”, que així es diu l’encàrrec col·lectiu, no és una obra sinó una trilogia sencera que funciona mitjançant el televisiu recurs del spin-off, amb un personatge protagonista —el colossal Dylan Bravo de Manel Sans— que salta cronològicament d’una obra a l’altra. Mammón i Cleòpatra van ser els títols ben parits d’abril i maig. Ara, entre el 4 i el 21 de juny es presenta el darrer capítol, L’onzena plaga de Victoria Szpunberg. Hi haurà sempre qui es demani el perquè de la tria d’artistes; jo m’inclino més a preguntar, qui millor?
