Anna Marcet & Patricia Cornellana

La teixidora

Amb els ulls oberts com plats, la Mercè observa aquella figura grotesca que parla amb la seva veu.

– ¡Cría cuervos, cría cuervos! –i fa una rialleta innocent, gairebé infantil.

No suporta que se li acosti. I això que sempre l’ha tractat amb cura. La cuida, li arrenca els fils que li surten de la boca, l’abriga amb el que va teixint.

«Si us plau, si us plau», implora la Mercè, però gairebé no se la sent. «Desagraïda!», bufa la criatura, i ella torna a fer aquells fils prims que li omplen la gola.

Ja fa anys que la canalla del barri li va posar el malnom de «la barbuda». Ella els pegava un calbot quan se li posaven a tir, on s’és vist, tanta falta de respecte. Cada matí es rentava bé la boca, però la seda tornava a sortir de seguida. El metge la va prendre per senil, li va dir que devia tenir la boca seca i que begués més aigua.

Quan va arribar, la criatura era petitona. Dormia en un racó del sostre. No la va aixafar perquè, des que era allà, ella es llevava sense fils. «Em deu donar bon son», pensava. Ja ho veia, que anava creixent, però no li va donar importància. Com de gran es pot fer un insecte? Després va deixar de veure-la i se’n va oblidar, tot i que ella seguia llevant-se amb la boca neta.

Una tarda, la Mercè va entrar a casa amb un cop de porta.

– Què es pensa, aquesta, que com que sóc vella sóc idiota? La fruita podrida, em vol vendre! –Amb un gest mecànic anava estirant els fils que se li amuntegaven a la boca mentre remugava–. Mosqueta morta de merda… mala pècora!

«Tic, tic», va sentir.

Es va glaçar a mig pas. A mig insult. Es va girar a poc a poc.

La bèstia era allà, recollint de terra els fils que ella havia anat llençant. Era tan gran que li arribava als genolls. Era lletja, amb tots aquells ulls, totes aquelles potes, però era suau i flonja. La mirava amb el cap inclinat com un cadellet de gos, i li va semblar que somreia.

– Fora, fastigosa! –va dir, amb més autoritat i presència del que la por semblava permetre.

L’animal va recular. La Mercè va agafar l’escombra i la va seguir fins al rebedor. La va trobar penjada del sostre, cap per avall. Els fils de seda li penjaven de les potes, ordenats, pentinats, i els anava trenant. La Mercè va obrir la porta de l’escala i la va intentar fer caure enfora.

– Fastigosa! –Va cridar la bèstia–. Mosqueta morta de merda!

La Mercè, paralitzada per la por, va notar com la seda se li tornava a enredar entre les dents. La criatura repetia els seus renecs amb la seva veu mentre tancava la porta i la travava, amb un esforç mínim, amb l’armari dels abrics, com qui mou una caixa de cereals. La vella va deixar de controlar els esfínters.

– Bruta! Fastigosa! –Va xiuxiuejar l’insecte.

Se li va acostar i, amb un gest delicat, li va buidar la boca. La va agafar amb aquelles potes que semblaven de coixí i la va bressolar. La va rentar i la va canviar. Després, li va posar el que havia teixit sobre les espatlles, com un xal, i la va asseure davant de la televisió apagada. La Mercè es va mirar en aquella pantalla negra: els ulls esbatanats, les mans sobre els genolls, el xal de seda. De la seva pròpia seda. Un plor violent va voler obrir-se pas, però va quedar a mitges perquè, a la cuina, l’animal va tornar a engegar:

– ¡Abrefácil, abrefácil! I una merda, fàcil! –I la vella va començar a fer fils de nou.

La criatura li cuina, la renta, li canvia els llençols. Ventila la casa, cuida les flors i broda tapets. També ha brodat unes reixes perquè un dia la Mercè va intentar saltar per la finestra:

– Inconscient, inconscient! –la renyava mentre teixia la gàbia directament de la seva boca.

Fins i tot la deixa sortir de tant en tant mentre la vigila des de la finestra del menjador. Van arribar a aquest pacte quan la nevera va quedar buida i la Mercè va començar a tenir desmais:

– Bonica, ajuda’m –li deia amb ulls plorosos. La gana l’havia endolcida, i les paraules dolces no fan fils.

– ¡Cría cuervos, cría cuervos!

– Em moriré –deia la Mercè–. I si jo em moro, tu què faràs?

– Xantatgista! Mosqueta morta de merda! –La criatura es crispava i s’inclinava sobre la vella com una bola de demolició.

– Ho saps, oi, que a les persones ens cal menjar? I que el menjar es compra a les botigues?

La criatura la va mirar i va sospirar. Va recolzar el ventre a terra i li va agafar la cara amb les potes de davant:

– ¡Cría cuervos, cría cuervos! Què es pensen, que és un hotel, això? Ni a comprar, van! Ràpid, ràpid, quina parsimònia! Santa paciència!

– T’ho prometo –va contestar la vella amb un somriure–, aniré a comprar i tornaré, ràpid, ràpid.

I ràpid, ràpid, la Mercè va tornar a trepitjar el carrer. Corria al súper i tornava de seguida. Es portava bé i no demanava ajuda. Secretament, buscava el moment.

El moment ha estat avui: la Mercè ha trencat el pacte. De nou ben alimentada, ha pensat que podria córrer.

No ha sortit bé.

La bèstia ha saltat des de la finestra i l’ha embolicat fins que ha semblat una mortalla. L’ha pujat a casa per la façana i, un cop dins, ha perdut els estreps:

– Merda! Merda! Fastigosa! ¡Cría cuervos!

«Si us plau, si us plau», implora la Mercè amb els ulls oberts com plats, però gairebé no se la sent. La bèstia gaudeix com una nena, riu i repeteix tots els insults que ha après d’ella. I ella va fent fils i fils que s’enreden i fan pilota.

– Desagraïda! –crida. La Mercè intenta fer gestos perquè li buidi la boca, però no li fa cas. Balla, riu i renega–. Consentida! Fastigosa! Mosqueta morta de…

De cop, l’insecte calla. Els passos de ball l’han portat sota la taula del menjador. Hi cap perfectament: s’està encongint. Es gira cap a la Mercè, que té els ulls oberts i plens de llàgrimes, però no es mou.

– Mama? –diu, mentre se li acosta a poc a poc–. Mama? –El cos li minva a una velocitat vertiginosa. Quan arriba a tocar-la, ja se li pot enfilar per la cama. Li escala el ventre i se li atura sobre el pit. Fa uns copets suaus amb les potes de davant–. Mama?

Massa tard.

La Mercè ja no respira. L’animaló arrauleix les potes i fa un sospir.