Jordi Remolins & Cristina Guillamet

Balada de bigoti i aranya

Durant els últims seixanta anys la cobradora d’entrades de la sala de cine ocupava cada dia, exceptuant els dimarts, la seva cadira a la taquilla. Una cua d’espectadors li passava pel davant regularment i pagava per asseure’s i veure les pel·lícules d’estrena que hi projectaven.

En tot aquest temps va familiaritzar-se amb les cares dels habituals a la sala. N’hi havia que hi anaven de solters i quan es casaven deixaven de fer-ho, o bé només hi acudien ocasionalment a partir d’aleshores. D’altres era gent que coneixia del barri, que de forma més o menys periòdica també n’eren clients. Un reduït nombre era tan fidel que rarament es perdia una pel·lícula. Cap d’ells, però, no li havia comprat tantes entrades com l’home del bigotet retallat de les puntes. Tenien fa no fa la mateixa edat, i ja el dia que va aconseguir la feina, amb setze anys, després que la cosina que l’havia precedit es casés, ell havia entrat a veure-hi aquella sessió, amb un incipient pèl moixí sobre el llavi superior.

L’home era extremadament educat. Demanava l’entrada, pagava i deixava lloc al següent de la cua, mentre es posava el canvi a la cartera. Els ulls li brillaven amb intensitat quan arribava a la taquilla, i tot i que sovint semblava que volgués dir alguna paraula més, mai no acabava d’articular-la. Cada setmana estrenaven pel·lícula, i no se’n va perdre ni una. En alguna ocasió va empassar-se la mateixa estrena sis vegades, una per cada dia que la van projectar.

Al sostre alt de la guixeta s’hi va instal·lar una aranya. La taquillera va voler matar-la amb una escombra, però ni tan sols pujant sobre la cadira no aconseguia esclafar-la. Amb els mesos, l’aranya, que se la mirava atentament des del vèrtex de la petita cambra, va esdevenir la seva millor confident. Li explicava que aquell home del bigotet retallat de les puntes li semblava molt atractiu, tot demanant-li consell.

No et sembla que estaria bé que algun dimarts em convidés a sopar?

Seria fantàstic però em fa por que en cas de convertir-vos en matrimoni deixessis de treballar a la taquilla, responia l’aranya tan baixet que mai no aconseguia sentir-la.

Quan el venedor de caramels va descobrir-la xerrant aparentment sola, va pensar que li faltava una bullida, i va córrer a explicar-ho a un paquet de xiclets caducats, que de fet n’estava més que tip dels seus monòlegs.

L’aràcnid va arrufar el sotabarba el dia que l’home del bigotet retallat de les puntes es va presentar acompanyat. Va adquirir les dues entrades, es va guardar el canvi a la cartera i van entrar a la sala de projeccions. Llavors la taquillera va mirar cap al sostre amb els dics de contenció oculars a punt de desbordar-se, i li va picar l’ullet a la seva amiga sense poder ocultar un deix de tristesa. El nen que s’esperava per pagar ni tan sols es va adonar de la llàgrima que rodolava discretament galta avall.

Al cap d’un temps l’home ja pagava la seva entrada, o la de tots dos segons el dia, amb un anell a la mà dreta. Va ser l’època en què més espaiava l’assistència al cinema, que va reduir-se a un sol cop per setmana. El que mai no va estalviar va ser la seva extrema atenció a l’hora de demanar l’entrada i pagar-la, sempre amb aquella intensitat a la mirada que només va minvar anys més tard, el dia que s’hi va presentar escrupolosament vestit de negre. La dona ja no l’acompanyaria mai més.

Les dècades van passar, el vestit negre es va fer vell, les arrugues a la cara de la cobradora es van accentuar, i els pelarrots foscos de l’aranya van esclarissar-se. La cerimònia setmanal a la taquilla es mantenia com la primera vegada tot i que ja era massa tard per anar més enllà. Va continuar anant a veure-hi totes les pel·lícules, tant quan feien cine infantil com gènere bèl·lic o de l’oest, les superproduccions més cares o les personals obres d’autor, els musicals i els drames d’amor que tan poc li agradaven. Fins i tot quan va convertir-se en sala X durant tres anys, ell va seguir acudint-hi puntualment, si bé en aquella època es posava molt vermell a l’hora de pagar l’entrada. Tots tres eren còmplices d’un joc de mirades que no necessitava més paraules.

La primera setmana que l’home va deixar d’anar al cine, la cobradora va pensar que potser estava malalt. Quan l’absència es va perllongar, va demanar-li a una neboda que cerqués a internet el nom d’aquell home a les necrològiques dels últims mesos. Sabia com es deia des del dia que a l’hora de pagar, li va caure el carnet d’identitat al taulell. No van trobar-lo.

En una cambra del geriàtric on els germans l’havien obligat a ingressar, l’home del bigotet retallat de les puntes llegia al diari la programació del cinema del barri. El metge de capçalera li havia diagnosticat demència senil, encara que ell hauria estat mentalment tan àgil com sempre si no fos per la medicació que l’obligaven a prendre’s. Aquella tarda, quan ja estava a punt de sortir de l’edifici, un infermer va tenallar-lo pel braç, i amb un punt d’autoritarisme va obligar-lo a tornar a la seva habitació. La següent ració de fàrmacs va ser el doble de l’habitual.

Quan es complien exactament tres mesos que l’home havia deixat d’anar al cinema, la taquillera va morir d’un infart autoinduït, llegant sense saber-ho la feina a la neboda. El decés va produir-se mentre venia una entrada a un noiet molt educat amb un lleuger borrissol per bigoti. Abans que l’ambulància se l’endugués, l’aranya va baixar de la seva ubicació i va esquitllar-se dins la butxaca del jersei de punt de la difunta amiga per complir el pacte de fer-se companyia que havien acordat a través de milions de mirades. No va sortir-ne fins després de l’enterrament per situar-se just en un extrem de la caixa, prop del cap de la dona, des d’on va seguir xiuxiuejant-li dolces paraules per tota l’eternitat.