Aleix Clotet & Judith Chaler

Pacte entre cabelleres

Observo fixament el meu reflex en el mirall. Espero trobar en les meves pupil·les repletes de llàgrimes la força necessària. L’olor que emeten aquests llocs em posa molt nerviosa, i més en un dia com avui.

Recordo perfectament la conversa que em va dur a la situació en la qual em trobo ara mateix.

En els últims dies l’he recordat tants cops que ja he perdut el compte. Suposo que buscava alguna excusa que em deslliurés de complir el tracte, sense sentir-me com una puta merda per incomplir la meva paraula.

Alguna excusa mig legal, alguna cosa que es comentés aquell dia i que es pogués extrapolar al context actual. Però res, no recordo res així. El pacte, escrit en el full que tinc a les mans, és tant clar com l’aigua que queia el dia que el vam firmar.

Era tardor. En un temps on les tardors encara eren plujoses. Ens trobàvem ajagudes al terra del menjador del nostre petit pis. Preníem un té calent mentre paràvem l’orella per sentir els trons que queien d’aquell cel tan negre. Normalment, l’Eugènia també era amb nosaltres en aquells moments. Fèiem un gran equip les tres juntes. Elles ja es coneixien abans d’anar a viure juntes, així que la convivència era agradable. Però per circumstàncies que no recordo, aquell capvespre no va aparèixer i vaig ser jo la signant del pacte.

En aquella època, filosofàvem molt sobre la vida i la mort. Però per primer cop vàrem portar el nostre vincle més enllà de les paraules:

– M’ho promets? – li vaig preguntar jo mentre trenava els seus rissos d’or.

– No t’ho prometo, t’ho juro. – em va contestar- una promesa no serveix de res sense un jurament. La bíblia diu que una promesa només es pot convertir en un pacte quan les dues parts incorren en un jurament.

– Sempre traient les teves merdes religioses – vaig dir somrient – si tan importants són per a tu els conceptes, porta un full en blanc que signarem el jurament.

I aquesta frase és la que va fer que ara estigui emmerdada fins a les orelles.

Sé perfectament que si aquesta situació s’hagués donat uns mesos després de signar el pacte, el compliria sense titubejar ni un instant. Però ara… Just ara. He canviat tant que es pot considerar que no soc ni la mateixa persona. Estic acollonida, no per complir el pacte en si, sinó per les conseqüències que aquest compliment tindrà en la meva vida.

Ha arribat l’hora.

Ha arribat l’hora de tancar el pacte que vaig fer amb ella quan encara érem companyes de pis. L’hora de complir el meu jurament signat aquella tarda plujosa.

Els dubtes se m’acumulen per dins.

Realment és tan important ella per a mi avui en dia? Fa anys que els nostres camins es van separar. A més, no suporto el seu marit de l’opus ni els clons que té per a criatures.
Si penso amb claredat, va ser ella la primera que va començar a agafar distància amb el grup d’amigues. Ella va ser la primera que va pronunciar la famosa frase d’adult: “ja no tinc temps”.

Per altra banda, va ser la persona més important per a mi en la meva joventut. Sempre que tenia problemes, m’escoltava sense jutjar-me. Tot i tenir uns principis completament diferents. Recordo un hivern que em vaig quedar sense feina, que ella em va deixar 100.000 pessetes perquè pogués seguir pagant el pis. I ben mirat, crec que mai els hi vaig retornar.

I ella, ho faria per a mi? Compliria ella el pacte si els papers de les nostres vides s’intercanviessin? A part, no se suposa que els ultra religiosos estan en contra de tot això?

Jo crec que d’ençà que vam signar el pacte no vam tornar a parlar mai més del tema, i si havia canviat d’opinió? Com ho podia saber jo… ja era impossible.

Ara em tocarà patir tot el que em queda de vida perquè ella deixi de fer-ho? Em sembla com el traspàs d’una gran putada.

No sé què fer. Si incompleixo el pacte seria una traïció cap a ella. Però, em dona la sensació que si el compleixo, seria una traïció cap a mi mateixa. Putos principis. No podria ser jo una mala persona, no. M’ha hagut de tocar un cervell amb remordiments, i amb un gran do per auto culpar-me de les coses.

Ja n’hi ha prou de donar-li voltes, ha arribat el moment de passar a l’acció.

Un pacte és un pacte.

Ara ja em trobo al pàrquing. Busco el meu cotxe. On merda està? Em tremolen les mans, estic molt alterada. Ara no és moment per remordiments, només vull sortir d’aquí. Quan arribi a casa em prendré un Trankimazin amb una copa de vi mentre espero la davallada immediata. Tindré la consciència prou tranquil·la per afrontar les conseqüències d’haver complert el pacte? Segurament l’únic pacte que he firmat amb un jurament. Segurament l’únic que firmaré mai més a la vida, m’ho prometo.

Surto del pàrquing. L’aire fresc em refà. Giro la cantonada i els meus ulls es claven en el primer cotxe que hi ha aparcat. No m’ho puc creure. És el cotxe de l’Eugènia, no hi ha ningú a l’interior. Massa casualitat, ella odia aquests llocs, sempre diu que es posa malalta a l’instant.

I si ella ha vingut a fer el mateix que he vingut a fer jo? I si el resultat de tot aquest embrollo hagués estat el mateix sense que jo hi hagués intervingut? I si la molt puta, va realitzar el mateix pacte amb varia gent diferent per assegurar-se l’èxit del jurament? I si…

Ara ja és massa tard Eugènia.