Ferran Orriols & Roger Orriols

Genolls a terra

“I don’t believe in an interventionist God”

Nick Cave

PUM!

L’ocellam que freqüentava el pi vorer a la granja de l’Estévez es va esbarriar amb l’ensurt i va fugir esperitat. El punt més alt del poble el va rebre calmós, sense repic previst. Campanar i església eren mà de Deú ensenyant el dit del mig; gest obstinat contra les cases, contra la humanitat. Mossèn Fernando s’hi trobava a les entranyes, furgant el contingut d’un llibre i xarrupant ratafia. Feia temps que havia cremat la Bíblia, decebut, i ara gaudia d’un renovat feix de predicadors. Amb els anys havia anat topant amb petites veritats a través de la ràdio i els diaris i havia estirat el fil de cadascuna fins a engrapar-ne el sac sencer. Les seves lectures sagrades eren discos i llibres. El sentit de la vida s’amaga a les cançons i poemes, predicava. La majoria de fidels havien desertat de la parròquia i ara anaven al poble del costat, on hi havia un capellà que encara que no fos d’aquí almenys deia la missa com les misses de tota la vida, collons. Tot i així, cada vegada eren més els feligresos que es congregaven al temple i li aplaudien els sermons. El ramat creixia.

Una figura va escapçar la poca llum que es colava per les portes del cancell i li va torbar la vista. Fernando va tancar el llibre amb parsimònia i després la va guaitar. Mecagondéu, què hi cardes aquí? va escupir en veu alta. Era el gos de l’Estévez i a l’Estévez, el gos, no se li escapava mai. Se’ls va haver de vigilar un parell de cops, al gos i al got, encara prou ple com per no dubtar. Hi tant que ho és. Déu-sagrat, vine aquí. S’hi va apropar i a la tercera camada la bèstia va arrencar a córrer i va difuminar-se entre els bancs.

—Quin és el teu pecat? —una veu greu va esberlar la calma des de l’interior del confessionari mentre el rector cercava el quisso.

—Collons! Que em vols matar u què? —va cridar Fernando esborronat.

L’esglai li va durar poc. Va esperar a que la broma s’acabés per si sola. La broma, però, duia molta pluja.

—Quin és el teu pecat?

—Hòstia, noi. Vols jugar, eh? —es va encaminar cap a l’altar i va engrapar l’ampolla de ratafia, que hi jeia a sobre. Va deixar el vas fins a vessar i va glopejar generosament—. Doncs juguem.

Es va dirigir confiat a la caseta clerical espolsant-se la poca por que li quedava. S’hi va agenollar seguint el protocol del penitent i amb el front apuntalat a la reixeta de fusta, va fer:

—Ave Maria Puríssima.

—Sense pecat fou concebuda. Digues, quin és el teu pecat?

—Què és pecat, avui en dia? He vist vides podrir-se per la puta por al pecat. I doncs, no obra malament qui s’esquiva a ell mateix?

—No va per aquí la doctrina.

—Ho sabràs tu, que no has llegit cap lectura sagrada des que vas deixar el col·lègit —va xarrupar de nou.

—No sóc l’ànima que et penses.

—Doncs qui s’entafora en aquesta sacra barraca per dir-me el que no té collons de dir-me a la cara?

—El Senyor.

Fernando va buidar el got d’una glopada i es va alçar de nou. M’estàs tocant el botet, i va anar a l’altar a canviar el got per l’ampolla.

—Verge santa. No sabia que estava parlant amb Déunostressenyor —va dir fent mofa mentre s’agenollava altra vegada a la part forana del confessionari.

—Aquí estic, Fernando.

—Doncs canta el meu pecat —el tutejava laicament.

—Apostasia. Has trencat el pacte.

—I a fe de Déu que no me’n penedeixo —va beure, rebel eucaristia.

—Vols una vida ampla de límits i no és en la infinitat on rau el goig —sonava forta i nítida. Impertorbable.

—Trobo que per vigilar-me tothora no em coneixes gaire. El radi del meu gaudi és estret. Tot el que m’omple reposa als prestatges de la sacristia.

—Torna a mi! —la veu va ressonar pertot. Vitralls, bancs i estàtues van vibrar sota la cua allargassada de l’últim mot.

Fernando es va fer enrere dubtant de la naturalesa del xerraire. Va foragitar-se les ocurrències sacsejant breument el cap i va respondre amb calma:

—Massa tard. He trobat la plenitud en Déus mundans: Johnny Cash, Carson McCullers, Nick Cave, Flannery O’Connor, Michelle Shocked. Aliança nova i eterna. Cormac McCarthy, Neil Young, Patti Smith, Sylvia Plath. No has sentit la glòria dels seus versos? Emily Dickinson, Bob Dylan, Joyce Carol Oates…

—Tot això que tant t’empapa no ho pot païr ningú! —el va tallar—. Estàs depravant la casa del Senyor. La gent d’aquí perd el seny.

—Què en saps, tu, de la gent d’aquí? Mira-te’ls, collons! Capbaixos tot el dia, patint per seguir el camí dels Sants, i què en treuen? Demana a qualsevol dels parroquians que venen a plorar-me les desgràcies si els gratifica que se’ls mori la dona, l’home, els fills. O que una riuada els destrossi l’anyada que els haurà de proveir —s’embalava, saliva desbocant-se arran dels llavis—. Al final, tot els arriba i no veig pas que hi intervingui el Senyor. Que si he pactat amb el diable, diuen. Doncs que estiguin a l’agoit, perquè a hores d’ara el diable duu sotana i rere el nom de Déu enganya.

—Així obren els homes, no els Sants. La puresa s’esvaeix, però tu la tens, Fernando. Per això et prego. Torna a mi!

—A la merda!

—Un cos difunt amb la sang bullint encara —la veu rendida insinuava el final de la conversa.

—Com?

—És el que m’ha fet falta per venir-te a visitar. Aquesta ànima afable i jo ens despedim.

—Va, Estévez, deixa’t d’hòsties! Aviam si haurem d’arribar a les mans —Fernando es va tombar cap al costat disposat a tibar la cortineta que ocultava el confessor.

Abans de poder estrebar-la, la tela va vibrar i en va sortir el gos esvalotat, que va desaparèixer per la porta principal. Fernando es va aixecar amb la ment entrompada. Collons, aquesta vegada ha sortit masella, va dir mirant l’ampolla buida. Aleshores va sentir un fregament al terra de l’entrada i va eixir l’Estévez arrossegant les passes. Duia el rostre abatut i bramava:

—L’he matat! He matat el gos!

Fernando va estampir el recipient contra els bancs i el va engolir el penediment. Tot ell va esllavissar-se, també l’orgull. Massa tard, va pensar. Genolls a terra.